Imatge de: X @GironaFC
Viktor Tsygankov ha decidit que no vol continuar al Girona. Això, en aquests moments, ja no sembla tenir discussió. El futbolista ucraïnès va comunicar fa mesos al club la seva voluntat de sortir després del descens a Segona Divisió i, des d’aleshores, les dues parts han estat immerses en un pols que ha anat pujant de temperatura. El problema és que, en les últimes hores, aquest conflicte ha deixat de ser una negociació de mercat per convertir-se en un problema esportiu i institucional.
És perfectament legítim que un futbolista consideri que el seu futur passa per un altre projecte, especialment després d’una temporada que ha acabat amb el descens del Girona i quan encara li queda un any de contracte. El mateix jugador ja havia traslladat oficialment al club que considerava el seu futur esportiu difícilment compatible amb el projecte a Segona, demanant fins i tot la carta de llibertat.
Contra el Leganés, el Girona va assegurar que Tsygankov estava en condicions de jugar, però que va decidir no vestir-se. Quique Álvarez ho va explicar públicament després del partit: «Tsygankov està bé, però no ha volgut canviar-se». El seu entorn, en canvi, defensa que el jugador no estava en condicions físiques per competir i que havia presentat un informe mèdic, segons explica l’AS. Abans de condemnar-lo definitivament per haver-se negat a jugar, caldria conèixer tota la veritat.
Una línia vermella
Ara bé, hi ha una cosa que sí que es pot valorar sense necessitat de saber què va passar exactament el passat diumenge: publicar converses internes del club a les xarxes socials és una manera molt poc adequada d’afrontar un conflicte.
Tsygankov va difondre missatges interns en què el Girona li recordava que no podia fer declaracions públiques sense autorització i va afegir-hi una imatge amb el missatge «algun dia parlaré». És difícil interpretar-ho d’una altra manera que com una escalada pública del conflicte. I això és especialment decebedor perquè Tsygankov no és un jugador qualsevol per al Girona.
Tot plegat, ha acabat amb l’obertura d’un expedient disciplinari per part del club a Tsygankov. El Girona considera que «les actuacions del jugador poden suposar un incompliment de les seves obligacions contractuals i adoptarà les mesures que corresponguin en el marc d’aquest procediment».
De l’estima a l’enemistat
Des de la seva arribada el gener del 2023, l’ucraïnès ha estat un dels futbolistes més diferencials de l’etapa més brillant de la història recent del club. La seva temporada 2023-24, amb vuit gols i set assistències, el va convertir en una peça importantíssima de l’equip que va acabar classificant-se per a la Champions League. El Girona ha de recordar-ho i Tsygankov també.
Perquè una cosa és voler marxar i una altra és comportar-se com si el contracte que has signat deixés d’existir perquè ja no interessa complir-lo. El futbolista té dret a defensar els seus interessos. El club, però, també.
Tsygankov té contracte fins al juny del 2027 i el Girona no té cap obligació de deixar-lo sortir gratis ni d’acceptar la primera oferta que arribi. De fet, l’entitat considera que el jugador és un actiu important i ha intentat obtenir un traspàs que compensi la seva sortida.
Ara bé, el Girona també ha d’entendre que retenir contra la seva voluntat un futbolista que ja ha deixat clar que no vol continuar pot acabar sent perjudicial per a tothom. La solució, per tant, no passa ni per regalar Tsygankov ni per obligar-lo a quedar-se a qualsevol preu. Implica negociar.
El mercat ofereix una possible sortida. El Celta de Vigo ha aparegut amb força com un dels clubs interessats en el futbolista tal com informa La voz de Galicia, mentre que anteriorment també hi havia hagut opcions com el Trabzonspor o el New York City. El problema és que Tsygankov vol continuar a la Lliga o fer el salt a la Premier League, mentre que el Girona necessita que la seva sortida sigui econòmicament interessant.
Aquí és on totes dues parts han de cedir. Si el Girona aconsegueix una quantitat raonable per un futbolista que entrarà en el seu últim any de contracte, hauria d’acceptar que la millor solució és separar els camins. I si Tsygankov realment vol marxar ha d’entendre que no pot escollir unilateralment ni el destí ni el preu del seu traspàs. Encara menys pot pressionar el club a través de les xarxes socials.
En aquest sentit, el cas de Tsygankov recorda inevitablement que hi ha dues maneres de viure el Girona. No tots els futbolistes han de sentir el Girona de la mateixa manera. Tampoc se’ls pot exigir que renunciïn als seus interessos professionals, però mentre hi hagi un contracte vigent, sí que es pot exigir respecte.
I aquest és el principal problema de Tsygankov ara mateix. No que vulgui marxar. No que prefereixi jugar a Primera. Ni tan sols que estigui descontent amb el club. El problema és que, en lloc de buscar una sortida pactada, el conflicte sembla haver entrat en una guerra pública en què ningú guanya. El Girona necessita solucionar-ho abans que Tsygankov es converteixi en un problema de vestidor.
Després de tot el que ha fet per aquest club, Tsygankov mereix poder marxar per la porta gran. Però també ha d’entendre que la porta gran no s’obre a puntades de peu.
