Imatge de: X @GironaFC
Algú va trobar a faltar Vanat i Asprilla en la visita a Oviedo? Vol dir això que el Girona està aprenent a competir millor sense les seves dues grans estrelles? Probablement, la resposta a totes dues preguntes és que no. Tampoc és un no qualsevol. Darrere d’aquesta aparent contradicció s’hi amaguen alguns matisos que val la pena posar sobre la taula.
Al Tartiere, el Girona va mostrar una versió molt més propera al que tots entenem que hauria de ser un equip que vol aspirar a tot. I remuntar un partit a domicili, després de rebre un gol a la represa i amb els precedents tan poc esperançadors d’aquesta temporada davant els rivals directes, diu molt del caràcter, l’orgull i la capacitat de sacrifici d’una part important de la plantilla. Curiosament, en un escenari en què no hi havia ni Vanat ni Asprilla, dos dels cinc futbolistes més valuosos de la categoria i amb un cost conjunt que s’acosta als 40 milions d’euros.
Evidentment, ni el preu se’l posen ells mateixos ni tota la responsabilitat recau exclusivament sobre les seves espatlles. Hi ha responsabilitats compartides, però també és cert que tots dos parteixen amb l’etiqueta d’estrelles, de futbolistes cridats a marcar diferències i ser absolutament determinants. I, de moment, encara no han acabat de fer el pes.
N’hi ha prou amb saber que pots marcar diferències?
Aquí, però, cal trencar una llança a favor seu. Una cosa és que se’ls pugui i se’ls hagi d’exigir molt més, sobretot en termes de regularitat, i una altra de ben diferent és obviar el que ja estan aportant. Són els dos màxims golejadors de l’equip, empatats a cinc dianes, i també els dos futbolistes que necessiten menys minuts sobre la gespa per veure porteria. En definitiva, tenen una capacitat acreditada per marcar diferències. Ara, la qüestió és si amb això n’hi ha prou.
A Oviedo vam comprovar que no. Que, quan no hi són, l’equip potser activa un gen competitiu, una intensitat i una solidaritat col·lectiva que costa més de percebre quan tots dos comparteixen escenari. Vanat i Asprilla, especialment aquest últim, han demostrat que poden decantar partits a partir de les seves individualitats, sobretot quan estan endollats, però no poden pretendre viure permanentment de la condició de futbolistes diferencials si no són capaços de complir amb els mínims que exigeix aquesta etiqueta.
La força del col·lectiu
I aquí apareix una altra lectura interessant. Hi ha futbolistes que, probablement, no tenen un sostre qualitatiu tan elevat ni una capacitat individual tan extraordinària, però que, a base de treball, compromís i regularitat, s’estan guanyant la confiança de l’entrenador i l’afecte de l’afició. Pyshchur n’és un bon exemple. Potser no té el talent diferencial dels altres dos, però cada vegada transmet més, competeix millor i aprofita les oportunitats que té.
Per això, ni Vanat ni Asprilla poden limitar-se a creure’s futbolistes diferencials i també ho han de demostrar en el dia a dia, en els petits detalls i en aquelles situacions en què el partit no els ofereix l’escenari ideal per lluir-se. Perquè ser una estrella no consisteix únicament a aparèixer quan tot va de cara, sinó també a sostenir l’equip quan les coses es compliquen.
La victòria d’Oviedo, en aquest sentit, és una bona oportunitat per reivindicar el coratge d’alguns soldats que s’han mantingut compromesos amb la causa, fins i tot en moments de l’estiu en què alguns podien tenir el cap més fora que dins del projecte. Una manera diferent de competir, que caldrà veure si és anecdòtica, circumstancial o si representa un punt d’inflexió. En qualsevol cas, és un argument més per exigir un pas endavant a aquells que, per condicions i responsabilitat, haurien de liderar l’equip.
És compatible?
Perquè sí, el Girona guanya potencialment diversos esglaons quan Vanat i Asprilla són sobre la gespa, i negar-ho seria absurd, però també és perfectament compatible reconèixer que, fins ara, tots dos han transmès massa sovint una certa apatia que acaba desconnectant l’aficionat. I que, en una categoria tan exigent com la Segona Divisió, les individualitats i les diferències que poden arribar a marcar no sempre han de ser suficients.
Totes dues lectures són vàlides i, sobretot, complementàries. Davant l’Eibar, tots dos tornaran a estar disponibles. I el més normal i comprensible és que recuperin directament el seu lloc a l’onze. Ara bé, el Girona ja ha fet un pas endavant a Oviedo i ha demostrat que, fins i tot sense dues de les seves principals figures i en un context complicat, és capaç d’arremangar-se, ajuntar línies, competir i remuntar un partit de gran importància. I això té un mèrit propi que no s’hauria de menystenir.
Respondre a les exigències
Vanat i Asprilla encapçalen, probablement més per les expectatives que pel seu rendiment real, la llista de futbolistes als quals l’afició mira amb més lupa i als quals més se’ls exigeix. També perquè cada bona actuació seva serveix de mica en mica per començar a justificar i revalorar, sobre la gespa, la important inversió que el club i la propietat van fer per incorporar-los.
Al final, encara tindran algun ‘impacte positiu’ les aturades per seleccions. I si algú va trobar a faltar Vanat o Asprilla a Oviedo, potser valdria la pena que tornés a mirar la segona part al Tartiere. De vegades, l’absència d’algunes estrelles també serveix per descobrir de què és capaç la resta de l’equip i de si realment les necessita.





