Imatge: Girona FC
Ni el teu pitjor enemic hauria estat capaç d’imaginar un final tan trist com aquest. Míchel s’acomiada de Girona, i Girona s’acomiada de Míchel. Ningú podia preveure que el final de Míchel arribaria d’una manera tan cruel. Sense un comiat digne. Sense temps per pair-ho. Que marxaria amb aquella espina clavada per sempre que el seu últim partit a Montilivi fos el del descens. Que l’última fotografia que s’endugui de la ciutat i del club que li han regalat els millors anys de la seva vida sigui la d’una grada enfonsada, plena de llàgrimes, i una ciutat travessant el dol.
No era així com havia d’acabar. No després de tot el que ha significat. Però el futbol també té aquesta cruesa i les etapes que no se saben tancar a temps sovint acaben desgastant allò que semblava impossible de trencar-se. El peatge, sovint, és immens.
Fer realitat els somnis
Punt final al binomi Girona-Míchel. Un vincle que ens ha regalat l’etapa més gloriosa de la història del club. L’ascens de Tenerife quedarà gravat per sempre a la memòria col·lectiva d’aquest club. Aquell dia el Girona va derrotar tots els seus propis fantasmes, va mirar de cara els play-offs i, finalment, els va vèncer. No sent suficient això, dos anys més tard, va arribar allò que semblava reservat només als somnis més agosarats dels més idealistes, jugar la Champions. O dit d’una altra manera, veure els nostres colors passejant orgullosos per ciutats com París o Milà. I tot això ja ho fa etern.
Míchel és exactament això. El seu nom quedarà per sempre lligat a cadascun d’aquells instants de felicitat desbordada. Que feliços érem, i no ho sabíem. Fins i tot m’atreveixo a dir que aquella felicitat també era seva. La de l’home de Vallecas que, sense adonar-se’n, es va anar convertint de mica en mica en gironí. Hi ha persones que deixen empremta allà on passen, i hi ha llocs que ja no es poden explicar sense determinades persones. Míchel reunirà per sempre totes dues coses.
Mai ningú podrà explicar aquests anys sense recordar-lo. Sense recordar el seu compromís amb el territori i amb la llengua des del primer dia. Sense recordar la proximitat amb l’aficionat i amb la premsa. Sense recordar la seva energia, la seva implicació obsessiva, la seva manera de sentir el futbol. I sense recordar que Míchel va situar el Girona a l’aparador mundial, convertint-lo en un dels equips més divertits i valents d’Europa.
Míchel, sinònim de fidelitat
Ara bé, també serà recordat per la seva tossuderia. Pel millor i pel pitjor d’ella. Pel millor, perquè des del primer dia va tenir clar com volia que jugués el seu equip. Ahir mateix un periodista holandès em preguntava que com definiria el futbol de Míchel. La millor definició que vaig saber trobar és la d’intentar sempre fer un gol més que el rival. El seu és un futbol valent, ofensiu, alegre, fins i tot temerari a vegades. Però és el seu futbol i forma part de la seva identitat i d’una manera d’entendre aquest esport que no negociarà mai perquè forma part de qui és.
I és aquí on també apareix la part ‘dolenta’ de tot plegat. Tenir ideals és admirable. Defensar-los fins al final, també. Però arriba un moment en què el futbol et posa entre l’espasa i la paret i et pregunta si vols adaptar-te o resistir fins a les últimes conseqüències. I quan ho apostes absolutament tot a la teva filosofia de joc, el risc és enorme i el Girona ho ha acabat pagant. Aquí Míchel hi té responsabilitat, molta, però seria injust carregar-li tota la caiguda a ell sol, per què futbol mai és tan simple.
Potser amb els anys ell mateix explicarà moltes de les situacions que ha hagut d’afrontar en silenci. Situacions que probablement va acceptar perquè és un home de club, un home de projecte, algú que entén la fidelitat com una forma de vida. Decisions que ha acceptat, intueixo, per què també volia retornar tota la confiança que li havien donat fins i tot quan tot tremolava als inicis de la seva arribada a Girona. Tinc la sensació que, sovint, aquesta mateixa bondat també l’ha perjudicat i l’ha portat a tolerar coses que altres no haurien tolerat, o almenys no amb tanta naturalitat.
Girona mai t’oblidarà
Malgrat tot, el seu llegat ja és indiscutible. Al club i a la ciutat. Fa uns mesos, l’alcalde de la ciutat Lluc Salellas reconeixia que Míchel mereixeria algun tipus de reconeixement públic pel seu compromís i pels seus valors. I així ha de ser.
Però les etapes no es dirien etapes sinó tinguessin un punt de partida i un final, tot i que ningú hauria pogut imaginar un adeu tan amarg com aquest. Ara, però, queda en mans del club estar a l’altura del que ell ha representat. Miguel Ángel Sánchez Muñoz mereix un comiat digne del que ha estat: un dels millors entrenadors de la història del Girona i el gran líder de l’etapa més brillant que ha viscut mai aquest club. I sobretot, perquè va entendre Girona no només com un lloc on entrenar, sinó com un lloc on pertànyer.
Em ve al cap aquella frase de Juanpe: “No vaig néixer sent del Girona, però moriré sent del Girona”. Potser aquesta frase també parla una mica de Míchel.
Gràcies per tot. I molta sort, míster.
